Poeta, traductora y directora de la revista cultural La Náusea.

diumenge, 24 de juliol de 2022

 

¿Por qué IUBARTA? pues porque mediante la simbiosis de la danza de mi mano con el aire, el theremin (en este caso de una sola antena) y los koshis, me acabo sumergiendo casi siempre, en un momento u otro, en una especie de balada marina, más bien dicho submarina. Y esta profundidad acuática que suele acompañarme, al repetirse, me ha ido situando con el tiempo en un inmenso e imposible salón de agua donde le doy la mano, entre otros seres, a las ballenas. Sus particulares cantos como reclamos para el apareamiento siempre me han parecido odas "marinas" y tremendamente poéticas. 

Este trabajo se compone tan sólo de dos piezas, en la primera "Concepció dels blaus" nos sumergimos en el apareamiento, la concepción y gestación del cetáceo, y su largo emigrar hacia zonas más cálidas donde poder dar a luz a su ballenato.


Concepció dels blaus

Federico Gallego Ripoll, poeta donde los haya, me regaló su escucha, su atenta mirada y sus impresiones tras tres audiciones:

I

Contraponer tu música animal al ruido de la calle. Sólo vivimos para el ruido. Las ciudades son un inmenso almacén de ruido. En tu música yo atiendo al penetrante, abismal, intenso bramido de la tierra profunda que atraviesa la densidad del mar y aflora buscando una atmósfera (sin oxígeno), ese animal inmenso que es todo el sufrimiento de la tierra. Huye el agua que somos, hacia su origen. ¿Qué sobrevuela esa superficie rizada del mar denso, marrón oscuro, calostro, ova, sargazo? ¿De qué hemos de protegernos, ya ofrecidos sobre el ara del sindiós de todos los planetas? Más allá de la muerte, más acá de la muerte, ¿cuál es nuestra sustancia, en qué permanecemos?

II

En el sonido de la vida cercana tu música aquieta al sol de la tarde que trepa por el muro buscando la libertad. Animales inmensos nos contienen, nos alzan en tu música hasta donde el tejado se cree alcanzando el azul. Los niños juegan en el patio contiguo. Golpean las baldosas con su pelota roja, mientras el colosal quejido nos divide por sílabas, fonemas, poliedros absortos que gimen sobre la inmensa giba del planeta. Los geranios suenan al caer, sus pétalos pequeños desprendidos. Suena el alma del gatito muerto que asciende en la mirada de la niña que no entiende esa inmovilidad invertebrada. Barre la madre las hojas en el patio mientras nace hacia dentro un unicornio en el vientre infinito. Alguien bate huevos. Alguien bate estrellas. Reza la niña por su gatito muerto mientras arde el volcán en la profundidad de todos los océanos.

III

En el silencio el gris profundo crepita. Campanas alzan luz desde el añil opaco de la arena. Tensa granate la voz el arco, se lanza como el último gesto de un dios arrepentido. El espacio es denso como miel congelada. La punta de la flecha se abre en abanico. Nada indemne. Cada fin de los tiempos alumbra un tiempo nuevo, somos testigos de la tormenta previa al próximo diluvio: rocas, sangre, agujas. Crecerán las agujas hasta ahogarnos de agujas. Crecerán las agujas hasta plisar el borde de las nubes. Crecerán las agujas hasta que no se escuche nada, hasta que nadie quede para escuchar la nada. Sólo desasosiego: ¿supervivencia? Quien se queja es quien fuimos, porque no hay nadie ya.

Tu música es el mundo descosiéndose.

(Federico Gallego Ripoll)
23 de julio de 2020

El segundo tema "El part del geperut" abarca el nacimiento del ballenato, el esfuerzo que representa el parto para la madre y el feliz desenlace.
 
 
El part del geperut

Aunque soy de las que defiende que los proyectos artísticos no siempre deben explicarse forzosamente puesto que el"receptor" debe ser quien inicie su viaje personal por la obra, a veces es interesante situarla en su contexto original, no para condicionar, si no para aumentar y sumar "la experiencia". 



Como nota final diré que este trabajo tiene un especial significado para mí pues resulta ser mi primera incursión en solitario, hasta la fecha todo mi trabajo musical ha estado siempre vinculado a Orquestracions Dissonants Internes (O.D.I.), así que podría decirse que se trata de mi estreno como "solista".

 

dimarts, 21 de juny de 2022

 

Malgrat que la major part de la meva obra ha estat versada en llengüa castellana, mai no he renunciat al català, la meva llengüa materna que sempre m'ha acompanyat tant en l'àmbit íntim i qüotidià com en el professional, per tant no havia de ser menys en l'àmbit artístic i literari. 

 

Entre d'altres projectes, hi tinc publicat un poemari "Avui fosquejo morta" Alvaeno Ediciones 2013, sobre el que Emaiema va treballar musicant els poemes en el seu primer disc que porta el mateix títol.

 


 

Així mateix, hi tinc obra publicada en revistes com "3D3 revista de creación" en les edicions de juny de 2013 i juny de 2014 i a la secció catalana de la revista cultural La Náusea


I segueixo treballant...


MOSTRA POÈTICA



Perdem autoritat sobre els accents

Un fill esgrillat, penja de l'espant que em viu,
escorxat pel so d'un naixement, pel color
vívid d'una paraula que es malmet sense volum,
plorant sobre el paper.
Sempre patim els pares de dits allargassats
i llavis fredorosos, quan perdem autoritat
sobre els accents,i els fruits creixen emancipats
fins i tot abans de saber-se.
Però el poema és així, es llegeix primer,
s'amamanta després, i a l'entremig
hi ha un estrany poder equívoc i libidinós
que desborda els nostres inferns
i ens titlla de poetes.


Sota una veritat de cendra

Et prenc les mides des d'un silenci nou,
no sé si els teus ulls d'ocell em posseiran
o el batec dels núvols esborrarà
la meva condició materna, si renunciaràs
als extrems del meu cos o t'hi llençaràs
en picat accentuant-me les mames.
Em fas por quan respires paraules gruixudes
i se t'infla l'estomac de capvespre, em fas encara més por
quan te m'apropes a la boca i beus del meu oblit.
Se que algun dia provaré la teva pell
i la fondària serà prou greu com per engolir-me.
Ningú sabrà mai res, i tu viuràs dins jo
sota una veritat de cendra.


Aquest perfum sense tu

L'alè de la matinada
s'escola pels sobresalts de la llum.

Tot és ben quiet i l'aire flonjo ens llepa l'orella
mentre sortim del somni entorpit.

L'instant que ens observa
és un desconegut
del color de la sorpresa,
que diposita muntets de gebre
al pols dels llavis.

Però per més que el temps recomenci ,
és ben estrany aquest perfum sense tu,
aquesta marinada humil que em fuig del ventre
lliscant per la veritat
de les teves mans esteses, dels teus ulls
tan callats, del teu cor digne i quiet
que sepulta les meves consistències
transparents
com l'aire que ens llepa les orelles,
lleuger com el color sorprès
del primer dels instants desconeguts
que m'esperen .


Els meus vaixells reescrits

El mon es fa petit i cruixent
quan caic sobre les teves mans d'aigua.
La tristesa jau a la fusta que sura
sobre aquest hivern desmesurat,
on la pluja, que tot just deshabita el port
de la ciutat encesa, abriga l'alè
dels meus gossos malalts
i arrossega l'òxid que anuncia,
de boira en boira,
la deriva turmentada
dels meus vaixells reescrits.


La tomba perenne obra la boca com una ofrena

Els núvols practiquen el contraban del blau
dins pesants saques de pregàries esmorteïdes,
nosaltres les portem a l'esquena
pels carrers tallats
on l'amor no hi entra
i l'ombra besa
als penjats excessius de paraules fofes,
amb tots els records cosits al llavis
i els silencis clavats als mots que ens obliden.

La tomba perenne obra la boca com una ofrena
per llençar-me un fill al mig del ventre
i que mami de la meva llengua iridiscent,
del meu presidi terrós, del meu delicte
innat i carnívor, que la mort gronxa amb delicadesa.

Deixarem que l'hivern faci la seva feina
i la sang deixi anar el trosset de vida
que encara ens anomena amb un amor difícil.


Articles anteriors: Mostra Poètica I, Mostra poètica II

dimarts, 17 de maig de 2022

 

Malgrat que la major part de la meva obra ha estat versada en llengüa castellana, mai no he renunciat al català, la meva llengüa materna que sempre m'ha acompanyat tant en l'àmbit íntim i qüotidià com en el professional, per tant no havia de ser menys en l'àmbit artístic i literari. 

 

Entre d'altres projectes, hi tinc publicat un poemari "Avui fosquejo morta" Alvaeno Ediciones 2013, sobre el que Emaiema va treballar musicant els poemes en el seu primer disc que porta el mateix títol.

 


 

Així mateix, hi tinc obra publicada en revistes com "3D3 revista de creación" en les edicions de juny de 2013 i juny de 2014 i a la secció catalana de la revista cultural La Náusea


I segueixo treballant...


MOSTRA POÈTICA


En Gamoneda diria

Aquest silenci tant covard
m'estima des dels ulls,
insolent, em creix pel pòmul
i s'escola per les barres
fins a emmanillar-me la sang
i que ningú no noti
la set ferotge d'aquestes parpelles
que ja no saben oblidar-te.
En Gamoneda diria:
"Consistència de foc
envoltada pel plor"
i a mi no se m'acut millor manera
de definir-te.


Descàrregues

Com un llampec em cales,
m'estrenes el pit amb la lentitud del teu cabell,
musiques l'ombra de les paraules,
m'obres a l'instant quiet de la tempesta
i m'abandones al vertigen de la llum,
sense saber que, de vegades,
fa tanta pudor la bellesa
que no hi ha lloc per altra desconsol
que no estigui ja escrit sobre el marbre.


La pluja és ben muda

La teva llanterna d'aigua, avui,
no em diu res.
Les serps sanguínies , aquestes bèsties fluvials
que treballen els inferns,
s'arrufen sobre el fang
i amassen el teu nom passat.

El present es fa delta, el meu cos plou,
humit, sobre la multiplicació impertinent
dels verbs morts, com mort és
el petó atresorat a prop del so marítim
del teu univers, on, malauradament,
la pluja és ben muda.


Salutacions des de la sorpresa

La paraula és una relliscada de terra i aigua,
una salutació des de la sorpresa, des del límit
de les ombres, un renec,
una taca, una mossegada als ulls
que, capitulats, se li ofereixen com a mortalla.
Tant com n'és dit i encara
neix intermitent entre còdols i espígol,
entre fermalls i vidrieres, entre fantasmes antics
i boscos orfes, com un espill còncau
per l'esguard dels vius,
com una porta ensotada de paisatges fugissers.

Poc que sap l'infern el que li espera!


Un ram d'edats diverses

El cel menstrua flors gèlides i va clonant la quietud
entre grisos quirúrgics i sospitosament bèl·lics.
Les abelles dissidents
s'han congregat a la taulada,
com un gran llit labial,
esperant l'avortament del matí per engolir-les.
Jo n'he fet un ram d'edats diverses
que ara, quallat de morts, em parla
d'aromes amuntegats, perfils rogencs,
voreres conegudes i platges ferides,
no se si demà s'haurà marcit,
però per si de cas, avui escriuré per a tu
el rostre mut d'aquest diàleg. 



Article anterior: Mostra Poètica I

dilluns, 25 d’abril de 2022

 

Malgrat que la major part de la meva obra ha estat versada en llengüa castellana, mai no he renunciat al català, la meva llengüa materna que sempre m'ha acompanyat tant en l'àmbit íntim i qüotidià com en el professional, per tant no havia de ser menys en l'àmbit artístic i literari. 

 

Entre d'altres projectes, hi tinc publicat un poemari "Avui fosquejo morta" Alvaeno Ediciones 2013, sobre el que Emaiema va treballar musicant els poemes en el seu primer disc que porta el mateix títol.

 


 

Així mateix, hi tinc obra publicada en revistes com "3D3 revista de creación" en les edicions de juny de 2013 i juny de 2014 i a la secció catalana de la revista cultural La Náusea


I segueixo treballant...


MOSTRA POÈTICA


La memòria cremada talla el dolor a porcions

La tarda inversa
posa nom als embenatges
que fan cruixir la llum, violentament bella.
Entre els giravolts tímids d'un i l'altre, 
s'escapen les petjades tristes
d'una pell que em porta a tu.

La memòria cremada talla el dolor a porcions
per tal de fer suportable, la làpida, la flor
i l'ombra d'aquest vuit  bullent
espinós i desconfiat.

No hi  ha prou blues al mon
per perdonar-te a poc a poc,
per cantar a aquesta nit engrossida
que a cada racó hi posa l'orgull.
No hi ha un cabell prou lent
per trenar aquesta veu solitària
que viu en el paper d'uns ulls esmorteïts.


Avui el crit de la sang és mut

S'esborra el cel i quedo nua sota una mirada incerta,
no duc cap dia de la setmana a les mans, ni cap mes
escrit als ulls, estic  únicament esventrada
sota aquest aire sense nom.
No et sabria dir si això s'assembla a la mort,
però és ben estrany aquest passadís decolorat,
tant discapacitat i estret,
que flueix com un riu sense llit.

Avui el crit de la sang és mut
i la humitat de la paraula és greu,
em sento una mica perduda amb aquest cor
mal il•luminat i sento com si el dubte
habités dins les mans lligades d'un despertar
lent on visc espargida per una  llum
que no em pertany.


Un coàgul nou al mig de casa teva

El cabell prim i llarg del capvespre
em parla de  síl•labes moribundes,
de silencis que escridassen els rostres
sota la bombeta de l'enllumenat públic
quan mostra les cantonades més íntimes,
els ulls rojos de la nit clavats a les voreres
que ja no saben com mantenir en equilibri
la pudor del mon.

A la vesprada, ja se sap,
la sang és més espessa
i l'ombra dels corbs batega fort, com la ferum
que viu de la misèria, més fort encara,
com si el campanar anunciés
un coàgul nou al mig de casa teva,  una mandíbula
trencada al cel de tots els matins,
un ulls trencats en aquesta selva teva,
més fort, molt més fort encara.

Si  és perillós l'esmorteïment  del dia,
 és perquè vius de la set, perquè et creixes
amb el xiuxiueig  d'aquesta fredor salvatge y perquè
encara no has descobert els bassals
quasi translúcids
que dormen, tranquils, als meus pits.

Els núvols practiquen el contraban del blau
dins pesants saques de pregàries esmorteïdes,
nosaltres les portem a l'esquena
pels carrers tallats
on l'amor no hi entra
i l'ombra besa
als penjats excessius de paraules fofes,
amb tots els records cosits al llavis
i els silencis clavats als mots que ens obliden.

La tomba perenne obra la boca com una ofrena
per llençar-me un fill al mig del ventre
i que mami de la meva llengua iridescent,
del meu presidi terrós, del meu delicte
innat i carnívor, que la mort gronxa amb delicadesa.

Deixarem que l'hivern faci la seva feina
i la sang deixi anar el trosset de vida
que encara ens anomena amb un amor difícil.



El nom intacte i mal cobert, de la mort

El meu oceà més sever
trena  horitzons mal tancats, i amb l'esglai
a les sutures encara tendres,
es descalça més enllà  i sorteja els còdols
agònics i pudents dels que en soc hereva.

Les paraules petites vetllen l'amagatall del  mar   
i abandonen tot record per a que ningú endevini
el preu del rescat, el nom
intacte i mal cobert, de la mort.



La rúbrica amarga de la seva desmesura.


El dolor es com un gep a l'esquena
que hagués amarat  a les meves platges,
clavat a la sorra de les paraules
no gosa aixecar el cap.

Els  meus dits d'aigua oberta
signen la defunció dels peixos  que em voregen, 
moren nus dins la nit que grinyola, esquerdada,
com un mal pas, com la rúbrica amarga
de la seva desmesura.

I el meu cos, inert,
es deixa  enfarinar les cicatrius a prop de l'escullera,
tota la sal a les mans, tota la tragèdia a la geniva,
tot el mal gronxant-se entre desert i desert.

 

 

dilluns, 28 de març de 2022

Con un léxico muy rico y también muy propio, la poeta recorre un tiempo, el suyo, en el cual el dolor y el cuerpo están muy presentes. Ambienta ese camino con imágenes contrapuestas; por un lado todo puede quedar iluminado por la luz o bien apagarse en espacios como el infierno, un sótano o la noche. Es una de las características de la poesía de Raméntol, la capacidad de elaborar ambientes góticos, tristes y muy sensitivos. 

 


Intimidad, expresividad, ritmo e imágenes puras y bien elaboradas son algunas de las potencialidades de la poeta. Nuevamente Marian Raméntol ha logrado sorprendernos. Vuelve a demostrar que su trayectoria está lejos de terminar, más bien lo contrario, sigue creando material interesante, cuidado y que se aleja de los lugares comunes tan extendidos en la poesía contemporánea de las redes.

 

Reseña completa AQUI

dimecres, 23 de març de 2022



Todos sabemos que en una tienda hay zonas concretas, más que estudiadas, para colocar ese producto en particular sobre el que se desea llamar la atención, a esas zonas las llamamos “calientes” por tener mayor visibilidad que otras y por estar inmersas en la circulación natural de los clientes por el establecimiento.

Un poemario no es un supermecado, eso está claro, pero también un libro tiene sus puntos calientes en el orden lógico de lectura a tener muy en cuenta en la organización final de los poemas.

Básicamente, el libro en su conjunto también tiene sus propios “órganos vitales”, así deberemos atender a:



Los tres deben ser lo suficientemente impactantes como para que, el en caso de la cabeza, el lector se sienta tan atrapado que desee seguir leyendo nuestra obra. En el caso del corazón el lector deberá reafirmar la íntima sensación de experimentación y comunión con el libro, y en el caso de los pies, será ese último poema el que probablemente se instale en la memoria del lector. 

 

Así pues, cuando debamos ordenar los poemas de nuestro libro, deberemos tener muy en cuenta los tres puntos calientes mencionados que llevarán al lector a querer quedarse y conocer el resto de la obra.

Contáctame

Nom

Correu electrònic *

Missatge *

Licencia

Creative Commons License

Todo lo que en este blog se publica, está bajo
una licencia de Creative Commons.