Malgrat que la major part de la meva obra ha estat versada en llengüa castellana, mai no he renunciat al català, la meva llengüa materna que sempre m'ha acompanyat tant en l'àmbit íntim i qüotidià com en el professional, per tant no havia de ser menys en l'àmbit artístic i literari.
Entre d'altres projectes, hi tinc publicat un poemari "Avui fosquejo morta" Alvaeno Ediciones 2013, sobre el que Emaiema va treballar musicant els poemes en el seu primer disc que porta el mateix títol.
Així mateix, hi tinc obra publicada en revistes com "3D3 revista de creación" en les edicions de juny de 2013 i juny de 2014 i a la secció catalana de la revista cultural La Náusea
I segueixo treballant...
MOSTRA POÈTICA
Perdem autoritat sobre els accents
Un fill esgrillat, penja de l'espant que em viu,
escorxat pel so d'un naixement, pel color
vívid d'una paraula que es malmet sense volum,
plorant sobre el paper.
Sempre patim els pares de dits allargassats
i llavis fredorosos, quan perdem autoritat
sobre els accents,i els fruits creixen emancipats
fins i tot abans de saber-se.
Però el poema és així, es llegeix primer,
s'amamanta després, i a l'entremig
hi ha un estrany poder equívoc i libidinós
que desborda els nostres inferns
i ens titlla de poetes.
Sota una veritat de cendra
Et prenc les mides des d'un silenci nou,
no sé si els teus ulls d'ocell em posseiran
o el batec dels núvols esborrarà
la meva condició materna, si renunciaràs
als extrems del meu cos o t'hi llençaràs
en picat accentuant-me les mames.
Em fas por quan respires paraules gruixudes
i se t'infla l'estomac de capvespre, em fas encara més por
quan te m'apropes a la boca i beus del meu oblit.
Se que algun dia provaré la teva pell
i la fondària serà prou greu com per engolir-me.
Ningú sabrà mai res, i tu viuràs dins jo
sota una veritat de cendra.
Aquest perfum sense tu
L'alè de la matinada
s'escola pels sobresalts de la llum.
Tot és ben quiet i l'aire flonjo ens llepa l'orella
mentre sortim del somni entorpit.
L'instant que ens observa
és un desconegut
del color de la sorpresa,
que diposita muntets de gebre
al pols dels llavis.
Però per més que el temps recomenci ,
és ben estrany aquest perfum sense tu,
aquesta marinada humil que em fuig del ventre
lliscant per la veritat
de les teves mans esteses, dels teus ulls
tan callats, del teu cor digne i quiet
que sepulta les meves consistències
transparents
com l'aire que ens llepa les orelles,
lleuger com el color sorprès
del primer dels instants desconeguts
que m'esperen .
Els meus vaixells reescrits
El mon es fa petit i cruixent
quan caic sobre les teves mans d'aigua.
La tristesa jau a la fusta que sura
sobre aquest hivern desmesurat,
on la pluja, que tot just deshabita el port
de la ciutat encesa, abriga l'alè
dels meus gossos malalts
i arrossega l'òxid que anuncia,
de boira en boira,
la deriva turmentada
dels meus vaixells reescrits.
La tomba perenne obra la boca com una ofrena
Els núvols practiquen el contraban del blau
dins pesants saques de pregàries esmorteïdes,
nosaltres les portem a l'esquena
pels carrers tallats
on l'amor no hi entra
i l'ombra besa
als penjats excessius de paraules fofes,
amb tots els records cosits al llavis
i els silencis clavats als mots que ens obliden.
La tomba perenne obra la boca com una ofrena
per llençar-me un fill al mig del ventre
i que mami de la meva llengua iridiscent,
del meu presidi terrós, del meu delicte
innat i carnívor, que la mort gronxa amb delicadesa.
Deixarem que l'hivern faci la seva feina
i la sang deixi anar el trosset de vida
que encara ens anomena amb un amor difícil.
Articles anteriors: Mostra Poètica I, Mostra poètica II
